El darrer dijous 27 de març vam despertar-nos a Olesa de Montserrat amb la visita de la UME de l’exèrcit espanyol a la Residència Santa Oliva. La gerència d’aquest centre va cursar la petició a la Delegación del Gobierno enmig d’un context molt crític de manca de personal i de material i d’un focus d’infecció amb conseqüències tràgiques: dotze defuncions i nombroses persones infectades. De fet, la Fiscalía General del Estado ha iniciat investigacions en aquesta i una altra residència de Capellades per a comprovar si s’han complert tots els protocols. Tot això després de la troballa vergonyosa de cadàvers en una residència privada a Madrid.

Les residències de gent gran han de ser una part fonamental del nostre sistema públic de salut i garantir els drets a una atenció sanitària adequada i un envelliment digne. Les dades il·lustren de quina manera això no es garanteix: a Catalunya només hi ha 59.635 places en residències per a les 1.844.000 persones grans que hi ha a tot el territori. D’aquestes places el 60% són privades, el 23% són d’iniciativa social i només el 17% són públiques. A la manca de places públiques s’hi sumen els preus excessius: a les residències privades poden superar els 1.800€. L’àmbit públic no està garantint la suficiència i la qualitat en el servei d’aquests centres i avui, enmig de la crisi sanitària causada pel COVID-19 i per raons tràgiques, la situació de les residències al país torna al centre del debat públic.

En aquest context, l’actuació recent d’unitats de l’exèrcit espanyol en tasques de neteja en aquests centres suposa un fracàs del sistema públic de salut i, a la vegada, representa una maniobra de maquillatge polític de les forces armades espanyoles als Països Catalans.

L’exèrcit espanyol, com la resta de cossos armats d’altres estats, aprofita les tasques humanitàries televisades per a augmentar la seva popularitat. Sovint, enmig d’un debat sobre la despesa militar, se’n justifica la necessitat en base a les tasques que les unitats d’emergència d’aquests cossos duen a terme en contextos d’urgència social. Aquestes accions de rescat, salvament o, en aquest cas, desinfecció, especialment quan es produeixen en moments límit, funcionen molt bé com a mitjà per a incrementar la popularitat de les forces armades entre la població. Contribueixen a dotar-les d’una certa aparença de servei i proximitat molt semblant a la que ostenten, per exemple, els cossos de bombers.

Cal recordar que a l’Estat espanyol la despesa militar anual és enorme i supera amb escreix altres partides pressupostàries com, per exemple, la despesa central en Salut, Educació, o Innovació i Ciència. Segons el Ministeri d’Hisenda, la despesa del Ministeri de Defensa l’any 2019 s’enfilava fins als 10.199.607 € però, tenint en compte totes les despeses indirectes que queden amagades en altres ministeris, organitzacions antimilitaristes com el col·lectiu Tortuga apunten que la despesa total de l’exercici 2018 vinculada amb el manteniment de les forces armades va arribar fins als 23.577.960 €.

D’altra banda, l’Estat espanyol té un paper actiu en el negoci armamentístic a nivell global essent el setè major exportador mundial de material bèl·lic, i la corrupció i l’opacitat al voltant d’aquesta xarxa comercial és enorme. Segons l’informe anual Stockholm International Peace Research Institute (Sipri), el complex militar espanyol ha augmentat en un 20% les exportacions d’armes respecte el cicle 2009-2013, consolidant-se actualment com la setena potència més exportadora del món, i l'Aràbia Saudita segueix sent el millor client de l’Estat fora de de la UE i l’OTAN. Des de que va intervenir militarment al Iemen al capdavant d’una coalició acusada de cometre crims contra la humanitat, la compra saudita de munició espanyola gairebé s’ha triplicat, passant de 34,7 milions l’any 2016 a 90,1 milions l’any 2017.

Just enmig de l’augment vertiginós d’infeccions pel coronavirus entre la població, el rei Felipe VI va comunicar públicament el passat 16 de març que renunciava a una herència del seu pare. Això passava també enmig d’una investigació sobre la presumpta donació de 111 milions de dòlars que la Casa Reial Saudita va fer l’any 2008 a un compte bancari suís amb seu a Panamà, a nom de Fundación Lucum. Aquesta fundació pertanyia al rei emèrit d’Espanya, Juan Carlos I, i els milions que conté conformen una part de l’herència a la que ara vol renunciar l’actual cap de les forces armades, Felip VI. Monarquia, exèrcit i corrupció: la vella història de sempre.

Però no cal anar tan lluny, perquè aquests dies l’exorcisme militar arriba a les pròpies rodes de premsa del Gobierno. Diàriament, alts càrrecs de l’exèrcit espanyol ostenten visibilitat i responsabilitat en la gestió d’aquesta crisi sanitària. L’entramat de la guerra té un paper protagonista en la conjuntura i els fonaments de l’Estat espanyol. Davant d’això, el moviment pacifista i antimilitarista a casa nostra, sota la bandera de la pau i la no-violència, ha mantingut una llarga trajectòria d’activisme social i polític de combat frontal contra la naturalesa militar de l’Estat. La insubmissió al servei militar, el moviment del “no a la guerra” i a totes les guerres, la banca ètica lliure d’inversió en armament, o els esforços per allunyar la cultura de la guerra de l’educació són algunes de les lluites que històricament ha lliurat el moviment. Des d’aquesta òptica antimilitarista de rebuig a la professionalització de la guerra, al negoci de les armes i a la cultura bèl·lica, no té cap sentit permetre que un cos militar faci tasques en l’àmbit de la cura i la reproducció de la vida.

D’altra banda, la situació crítica de les residències deriva d’una falta urgent de personal i de material mèdic i de protecció per a treballadores i usuàries. Les residències privades no poden absorbir personal públic, sinó que han de contractar de forma privada treballadores de borses de personal. Per aquest motiu amplis sectors socials estem reclamant a la Generalitat que intervingui la gestió de les residències i les doti del personal propi i material necessaris. És cert que la neteja d’aquests centres és necessària, i més en situacions de risc d’infecció, però és una tasca que poden assumir perfectament altres cossos de treballadors públics o de borses municipals de voluntariat amb els equips de protecció adequats, que aquests dies s’estan omplint de centenars de persones disposades a treballar per a la seva comunitat.

El fracàs és global i, el resultat, diabòlic: les residències segueixen en una situació molt crítica, la Generalitat segueix sense fer-se càrrec dels centres, l’exèrcit s’ha erigit com al cos heroïc que apareix quan ningú més respon i, mentrestant, no parlem d’allò veritablement important.

Aquests dies algú dirà que “no és moment de barrejar la salut i la política” perquè això és “oportunisme polític”. Però no hi ha res més polític i oportunista que fer desfilar l’exèrcit espanyol pels Països Catalans enmig d’una pandèmia. A més, les condicions d’accés a la salut són eminentment una qüestió política. Si avui tenim problemes estructurals en el sistema de sanitat pública és perquè, a tots els nivells, governs catalans, espanyols i europeus varen decidir que la crisi la pagarien els serveis públics i les seves treballadores i usuàries.

Nosaltres seguirem cometent el pecat de barrejar política i salut. Per això defensem la necessitat d’un sistema de salut públic que reverteixi les retallades i que internalitzi tots els centres sanitaris, socio-sanitaris i residències privades. Demanem l’eliminació de la despesa militar pública, una esmena global al lucre de les armes i al blanquejament de les estructures militars, i una aposta decidida per la vida. No volem l’exèrcit netejant les residències. Volem professionals públics salvant persones.

Marc Serradó Mestres, regidor de la CUP d’Olesa de Montserrat